Impost successions

FISCALITAT JUSTA, JUSTÍCIA SOCIAL I DISTRIBUCIÓ DELS EFECTES DE LA CRISI , JA!

1. Eliminar l’impost de successions és premiar al 6% de la població que pertany a les capes socials més privilegiades..

Perquè és intolerable que en plena campanya de retallades socials, els més beneficiats per la crisi en surtin beneficiats. A Catalunya, abans de la forta retallada feta pel Govern tripartit (2010), l’habitatge habitual i els negocis familiars ja no havien de pagar aquest impost.  Després de la retallada, només l’han de pagar un 6% de les persones que reben herències.  Es tracta d’ herències molt elevades corresponents a grans fortunes.

Que persones que reben herències superiors al milió d’euros, en el cas dels conjugues, o de 750.000 euros per a cada un dels fills deixin de tributar, és injust en termes socials i un autèntic despropòsit en l’actual situació de crisi i de disminució dels ingressos fiscals per la que travessa el país.

2. Eliminar l’impost de successions és fer més regressiva la fiscalitat: no està pagant més qui més té

Amb l’eliminació de l’Impost del Patrimoni per part del Govern espanyol al 2008 es va començar una carrera de regals fiscals a la classe privilegiada, el Govern de la Generalitat d’abans i el de ara han continuat amb les retallades de l’Impost de Successions.

Després de les dues retallades (juny del 2010 i abril del 2011), la recaptació de l’impost de successions quedarà en 156 milions d’euros, mentre que sense reformes els ingressos anuals haurien estat de 900 milions d’euros, regalant 744 milions d’euros a les rendes altes.

3. Eliminar l’impost de successions és augmentar la bretxa social posant en perill la cohesió ciutadana

És inadmissible que el Govern de la Generalitat  vulgui gairebé eliminar aquest impost quan a la vegada diu que no hi han diners i s’han de retallar la sanitat i l’educació públiques.

4. Eliminar l’impost de successions és renunciar oberta i escandalosament a uns ingressos del tot necessaris

1.450 milions d’euros. Aquesta és la xifra de la discòrdia territorial que està suposant el Fons de Competitivitat. Doncs bé, no és coherent renunciar a més de 100 milions d’ingressos anuals de l’actual Impost de Successions.

5. Eliminar l’Impost de Successions és renunciar a l’autonomia fiscal catalana

L’impost de Successions està cedit a les Comunitats Autònomes, per això no té cap mena de sentit parlar de discriminacions.

Catalunya té la capacitat de fixar els seus propis trams en molts impostos, de decidir de forma autònoma la nostra política fiscal. Però no volem que aquest dret es faci servir per anar eliminant impostos.. Per això volem l’autonomia fiscal?

PER AIXÒ LA PLATAFORMA PER UNA FISCALITAT JUSTA, AMBIENTAL I SOLIDÀRIA RECLAMEM

Que no només no s’ha d’eliminar l’impost de Successions sinó que s’hauria d’aplicar una moratòria en la reforma feta pel Govern anterior fins que s’hagi superat la situació de crisi i desocupació.

La Plataforma “Per  una fiscalitat justa, ambiental i solidària” demana al Govern que reconsideri aquesta decisió i crida a la ciutadania a mobilitzar-se en contra de la rebaixa fiscal als rics, a oposar-se a les retallades socials i a defensar l’estat del benestar.

enllaç document

Comparteix:

¿Es urgente suprimir el impuesto de sucesiones cuando se recorta el gasto público en sanidad y educación?

El impuesto de sucesiones vive sus momentos postreros en Catalunya. El impuesto fue reformado sustancialmente en 2009; a partir del 1 de julio del 2011 están exentos del mismo los herederos directos de, además de la vivienda habitual, hasta 275.000 euros (y la empresa familiar está exenta ya hace años). Así, quien herede 500.000 euros y vivienda habitual pagará 10.375 euros. En cualquier caso, la suerte del impuesto está echada: por una parte, su supresión en algunas regiones españolas introdujo una dinámica de deslocalización fiscal difícil de resistir; por otra, suprimir el impuesto es un compromiso electoral del programa que ganó las elecciones autonómicas.

En los últimos años ha sido muy debatida la supresión total del impuesto. Expuse ya mi opinión favorable a su pervivencia en estas páginas (”Sucesiones y consistencia”, 27/XI/2009), porque lo considero un impuesto propio de sociedades donde el mérito prevalece sobre el origen, y el dinamismo sobre las dinastías. Pero no es mi propósito reiterar ahora esos argumentos. Es más interesante reflexionar sobre el principio de cumplimiento estricto de compromisos electorales, argumento central para la supresión inmediata.

Tras años de análisis de las políticas, y alguna experiencia práctica, he llegado a la conclusión de que cumplir los compromisos electorales es incluso más importante que las características intrínsecas de las medidas. La consistencia entre lo que se dice y lo que se practica, entre lo que se prometió y lo que se hace, es un requisito necesario para la legitimidad de la política democrática. En este sentido, las cosas parecen claras.

Pero existe controversia sobre la urgencia de la supresión, en el momento en que se efectúan recortes generales en el gasto público, que afectan también a la sanidad y la educación. La cuestión no es menor. Entre otras cosas, porque otras promesas electorales del actual Govern están siendo vulneradas. Por ejemplo: “garantizar, como mínimo, el mantenimiento en términos reales de los recursos económicos destinados al sistema sanitario” (pág. 23, medida 125, www.ciu.cat/media/46861.pdf, énfasis mío). Y a muchos nos ha parecido que la gravedad del momento justifica la aplicación de medidas tan dolorosas, aunque vulneren compromisos electorales.

La pregunta central es, entonces: ¿Pueden vulnerarse unas promesas y mantenerse otras? ¿Significa esto que el compromiso con los pocos cientos de familias todavía sujetas al impuesto tiene rango superior al compromiso con los millones de catalanes que usan el sistema sanitario? Seguro que no. Por ello, ¿no sería más consistente anunciar la supresión del impuesto en la presente legislatura (¿2013?), superada la urgencia del momento? Un anuncio de este tipo evitaría deslocalizaciones fiscales adicionales (es un plazo menor al necesario para que la emigración fiscal tenga efectos prácticos) y daría mayor legitimidad a la ruptura del compromiso electoral relativo al gasto en sanidad. Y, sobre todo, proyectaría una percepción de mayor equilibrio en el reparto de los sacrificios de la crisis. ¿No creen?

Germà Bel. Catedrático de Política Económica de la Universitat de Barcelona (UB).

Comparteix: