DF-Directa | El frau fiscal empresarial, per la via dels paradisos fiscals, el blanqueig de capitals i l’enginyeria comptable, duplica, només en un any, el valor de les retallades antisocials previstes fins l’any 2013. Mentre el govern de CiU ha dedicat bona part de l’estiu a estendre l’ombra maldestra de la sospita generalitzada sobre la pobresa i ha fet passar un agost impossible, el frau fiscal a gran escala de les grans fortunes i les grans empreses continua impunement: a un ritme de 60.000 milions d’euros anuals. Una xifra superior al volum de les retallades socials imposades per Zapatero per a tot el període 2010-2013: 50.000 milions.

Segons dades de GESTHA, organisme dels càrrecs tècnics i inspectors d’Hisenda, només durant el 2010, les grans fortunes i les grans empreses espanyoles van evadir 42.771 milions d’euros, un 71% del total del frau fiscal estimat. La petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions; el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d’euros. L’altra gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l’economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d’euros. Resultat: un total evadit de 90.000 euros anuals. A Catalunya, segons fonts sindicals, aquest frau fiscal empresarial s’eleva fins als 16.000 milions d’euros. Aquesta xifra quintuplica les pitjors retallades socials des de la fi de la dictadura, avui aprovades per l’executiu convergent d’Artur Mas: 2.700 milions d’euros, i s’apropa al volum de l’espoli fiscal que acumula Catalunya, quantificat en 22.000 milions d’euros per l’espai sobiranista català.

L’estafa no és pas nova, però GESTHA denuncia que “s’està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada”, una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa “sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en lloc de perseguir les grans bosses de frau”, alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d’un frau massiu del qual hi ha símptomes prou rellevants. Segons dades oficials, a l’Estat espanyol, hi ha 3.299 persones que disposen d’un patrimoni superior als deu milions d’euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

Paradoxes salarials
El mateix informe recull una altra paradoxa sublim. A l’Estat espanyol, l’empresariat declara una renda mitjana anual ingressada d’entre 5.646 euros i 6.346, inferior a la de la gent assalariada. Spanish is different, com ha recordat recentment el catedràtic Vicenç Navarro: “És l’únic Estat on els empresaris i els professionals declaren que cobren menys que els treballadors”. A Catalunya, aquest diferencial encara puja més: atenent les declaracions, els treballadors guanyen cada any 8.765 euros anuals més que l’empresariat i les professionals liberals. Potser cal trobar la diferència real en l’economia submergida i l’enginyeria del frau, que avui representa un 23% del PIB espanyol (la mitjana europea llinda el 10%). Fet i fet, a hores d’ara, l’Estat espanyol continua sent l’indret de la Unió Europea on circulen més els bitllets de 500 (el 20% del total) i de 200 euros.

També cal tenir en compte que l’Estat espanyol és el país membre de l’OCDE que gasta menys en recaptació d’impostos i que destina menys recursos a la investigació del frau fiscal. La falta de mitjans, la nul•la prioritat del combat contra el frau i la manca de voluntat política fan la resta, acompanyades de mil i un paranys jurídics i legals i una legislació laxa. En aquest sentit, GETHSA també apunta que Hisenda ha cancel•lat el cobrament de 8.240 milions per proscripció i que encara té 26.600 milions d’euros pendents de cobrar.

Però, mentre els discursos teledirigits contra els sectors més vulnerables han estat generalitzats i les mesures aplicades han estat indiscriminades (per exemple, canviant el mètode de cobrament del PIRMI), les polítiques implementades contra un frau fiscal massiu han estat ben minses, escarransides i del tot limitades.

D’empresaris a esportistes
Dels casos de frau fiscal més recents, podríem esmentar el del pilot de motos Sete Gibernau (2,8 milions evadits a Suïssa), el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo (2,3 milions, també enviats al país helvètic) o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d’Agroalimen, la primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d’euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats, que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l’Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers quinze anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d’euros. Carceller s’hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d’una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que hi resideixes almenys 183 dies l’any per poder triar sota quina administració vols declarar.

Els paradisos fiscals –més de 100 arreu del món– són una peça clau en l’evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal, ja que encara manté el secret bancari. El principat té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d’euros de súbdits i súbdites espanyoles. L’any passat, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2’5 milions d’euros –xifra que significava un creixement del 3.000%– que sortien del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació sobtada de nacionalistes. De fet, la tennista Arantxa Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de Fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa, com l’espanyol Fernando Alonso o el tennista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. Àlex Crivillé té la nacionalitat monaguesa. Mentre era jugador del FC Barcelona, Luís Enrique era fiscalment suís i també va ser expedientat l’any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments fets per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses; també havia evadit 270.000 euros en impostos.

Mereix una menció anecdòtica a banda el cas de Sánchez Vicario. Entestada que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda, el 2003, que regularitzava la seva situació per garantir l’assistència de l’expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes –un deute de 3,4 milions d’euros– fins que el Tribunal Suprem no ho va dictaminar, el 2009. L’anècdota està descrita al llibre Estado fiscal y democracia, de l’exdirector de l’Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre, també descriu com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna –l’aleshores secretari d’Estat d’Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama Gescartera– perquè aturés les investigacions sobre futbolistes d’elit, sota l’amenaça d’aturar la Lliga professional. El darrer episodi d’aquesta mena es va viure al Mundial de Sud-àfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros, que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre que, a l’Estat espanyol, ho feien al 43%, fet que va suposar un estalvi de 132.000 euros per a cada jugador.

Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai no se sap com acaben i que, sovint, acaben en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un oblit ben ràpid. Doble moral, doble economia, doble fiscalitat i una única impunitat. I mentrestant, Felip Puig afirma: “Sense hipocresia”. I prova de barrejar immigració pobra i delinqüència: “hi ha uns col•lectius de procedència determinada que tenen tendència a organitzar-se en determinats àmbits delictius i que s’organitzen en clans”. Si Puig estigués parlant de les elits socials, de les grans fortunes i les grans empreses, tindria tota la raó: el nivell de frau fiscal massiu a Catalunya i a l’Estat espanyol així ho acrediten. Expertes en el frau, sempre són les mateixos: les elits multireincidents.

Comparteix: