Actualitat

7th September
2011
written by FiscalitatJusta


DF-Directa | El frau fiscal empresarial, per la via dels paradisos fiscals, el blanqueig de capitals i l’enginyeria comptable, duplica, només en un any, el valor de les retallades antisocials previstes fins l’any 2013. Mentre el govern de CiU ha dedicat bona part de l’estiu a estendre l’ombra maldestra de la sospita generalitzada sobre la pobresa i ha fet passar un agost impossible, el frau fiscal a gran escala de les grans fortunes i les grans empreses continua impunement: a un ritme de 60.000 milions d’euros anuals. Una xifra superior al volum de les retallades socials imposades per Zapatero per a tot el període 2010-2013: 50.000 milions.

Segons dades de GESTHA, organisme dels càrrecs tècnics i inspectors d’Hisenda, només durant el 2010, les grans fortunes i les grans empreses espanyoles van evadir 42.771 milions d’euros, un 71% del total del frau fiscal estimat. La petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions; el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d’euros. L’altra gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l’economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d’euros. Resultat: un total evadit de 90.000 euros anuals. A Catalunya, segons fonts sindicals, aquest frau fiscal empresarial s’eleva fins als 16.000 milions d’euros. Aquesta xifra quintuplica les pitjors retallades socials des de la fi de la dictadura, avui aprovades per l’executiu convergent d’Artur Mas: 2.700 milions d’euros, i s’apropa al volum de l’espoli fiscal que acumula Catalunya, quantificat en 22.000 milions d’euros per l’espai sobiranista català.

L’estafa no és pas nova, però GESTHA denuncia que “s’està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada”, una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa “sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en lloc de perseguir les grans bosses de frau”, alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d’un frau massiu del qual hi ha símptomes prou rellevants. Segons dades oficials, a l’Estat espanyol, hi ha 3.299 persones que disposen d’un patrimoni superior als deu milions d’euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

Paradoxes salarials
El mateix informe recull una altra paradoxa sublim. A l’Estat espanyol, l’empresariat declara una renda mitjana anual ingressada d’entre 5.646 euros i 6.346, inferior a la de la gent assalariada. Spanish is different, com ha recordat recentment el catedràtic Vicenç Navarro: “És l’únic Estat on els empresaris i els professionals declaren que cobren menys que els treballadors”. A Catalunya, aquest diferencial encara puja més: atenent les declaracions, els treballadors guanyen cada any 8.765 euros anuals més que l’empresariat i les professionals liberals. Potser cal trobar la diferència real en l’economia submergida i l’enginyeria del frau, que avui representa un 23% del PIB espanyol (la mitjana europea llinda el 10%). Fet i fet, a hores d’ara, l’Estat espanyol continua sent l’indret de la Unió Europea on circulen més els bitllets de 500 (el 20% del total) i de 200 euros.

També cal tenir en compte que l’Estat espanyol és el país membre de l’OCDE que gasta menys en recaptació d’impostos i que destina menys recursos a la investigació del frau fiscal. La falta de mitjans, la nul•la prioritat del combat contra el frau i la manca de voluntat política fan la resta, acompanyades de mil i un paranys jurídics i legals i una legislació laxa. En aquest sentit, GETHSA també apunta que Hisenda ha cancel•lat el cobrament de 8.240 milions per proscripció i que encara té 26.600 milions d’euros pendents de cobrar.

Però, mentre els discursos teledirigits contra els sectors més vulnerables han estat generalitzats i les mesures aplicades han estat indiscriminades (per exemple, canviant el mètode de cobrament del PIRMI), les polítiques implementades contra un frau fiscal massiu han estat ben minses, escarransides i del tot limitades.

D’empresaris a esportistes
Dels casos de frau fiscal més recents, podríem esmentar el del pilot de motos Sete Gibernau (2,8 milions evadits a Suïssa), el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo (2,3 milions, també enviats al país helvètic) o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d’Agroalimen, la primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d’euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats, que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l’Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers quinze anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d’euros. Carceller s’hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d’una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que hi resideixes almenys 183 dies l’any per poder triar sota quina administració vols declarar.

Els paradisos fiscals –més de 100 arreu del món– són una peça clau en l’evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal, ja que encara manté el secret bancari. El principat té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d’euros de súbdits i súbdites espanyoles. L’any passat, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2’5 milions d’euros –xifra que significava un creixement del 3.000%– que sortien del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació sobtada de nacionalistes. De fet, la tennista Arantxa Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de Fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa, com l’espanyol Fernando Alonso o el tennista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. Àlex Crivillé té la nacionalitat monaguesa. Mentre era jugador del FC Barcelona, Luís Enrique era fiscalment suís i també va ser expedientat l’any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments fets per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses; també havia evadit 270.000 euros en impostos.

Mereix una menció anecdòtica a banda el cas de Sánchez Vicario. Entestada que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda, el 2003, que regularitzava la seva situació per garantir l’assistència de l’expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes –un deute de 3,4 milions d’euros– fins que el Tribunal Suprem no ho va dictaminar, el 2009. L’anècdota està descrita al llibre Estado fiscal y democracia, de l’exdirector de l’Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre, també descriu com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna –l’aleshores secretari d’Estat d’Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama Gescartera– perquè aturés les investigacions sobre futbolistes d’elit, sota l’amenaça d’aturar la Lliga professional. El darrer episodi d’aquesta mena es va viure al Mundial de Sud-àfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros, que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre que, a l’Estat espanyol, ho feien al 43%, fet que va suposar un estalvi de 132.000 euros per a cada jugador.

Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai no se sap com acaben i que, sovint, acaben en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un oblit ben ràpid. Doble moral, doble economia, doble fiscalitat i una única impunitat. I mentrestant, Felip Puig afirma: “Sense hipocresia”. I prova de barrejar immigració pobra i delinqüència: “hi ha uns col•lectius de procedència determinada que tenen tendència a organitzar-se en determinats àmbits delictius i que s’organitzen en clans”. Si Puig estigués parlant de les elits socials, de les grans fortunes i les grans empreses, tindria tota la raó: el nivell de frau fiscal massiu a Catalunya i a l’Estat espanyol així ho acrediten. Expertes en el frau, sempre són les mateixos: les elits multireincidents.

Comparteix:

  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • Email
  • RSS
  • Meneame
  • Pinterest
  • Google Plus
2nd September
2011
written by FiscalitatJusta

Estrella Digital 02/09/2011 | 18:03 h

De todas las excusas que el PSOE ha dado para no elevar los impuestos a los más ricos, tal vez la más indignante sea la que el jueves defendió José Blanco. “No hay tiempo”, aseguró el portavoz del Gobierno y, como premio de consolación, prometió que esta medida irá en el programa socialista. ¿Hay tiempo para reformar la Constitución en dos semanas pero es materialmente imposible aumentar los impuestos para los más ricos? ¿Es ésta una excusa coherente para un partido que lleva casi ocho años en La Moncloa? ¿Cómo es posible que Francia y Portugal –ambos gobernados por la derecha– hayan aprobado impuestos para las rentas más altas y en España un gobierno que dice ser socialista no se haya atrevido a tan razonable medida a pesar de la durísima situación económica?

Mientras media Europa se replantea su modelo fiscal para evitar que la crisis la paguen sólo los más débiles, en España, la tendencia es justo la contraria: no sólo no suben los impuestos para los más ricos, sino que no han parado de bajar, un proceso que se inició con Aznar y que después continuó Zapatero. Hace 20 años, el marginal máximo del IRPF –el tipo para las rentas más altas– era del 65%. Ahora es del 45%.

Sin embargo, el porcentaje que hay que mirar no es el tipo máximo, sino el tipo efectivo: lo que de verdad pagan los más ricos de media, una vez aplicada la letra pequeña: las desgravaciones. Según los datos de la Agencia Tributaria que este lunes recopiló Público, una persona que declarase ganar 30 millones de pesetas al año en 1993 pagó casi la mitad al fisco: el 49,5%. En 2008, una renta equivalente –291.000 euros al año, si corregimos los 30 millones teniendo en cuenta la inflación- pagó sólo el 30,8%: 18 puntos menos. Para una renta altísima –para alguien que en 2008 declarase ganar 600.000 euros al año–, el tipo efectivo en 2008 fue incluso más bajo: el 27,4%.

Pero los porcentajes reales que pagan los ricos sin duda son inferiores porque son muy pocas las grandes fortunas que tributan sus ingresos a través de la declaración de la renta. La mayoría utiliza sociedades patrimoniales o, si son aún más ricos, las SICAV o los paraísos fiscales, donde los impuestos son todavía más bajos o directamente inexistentes.

Uno de los datos económicos más escandalosos del año –que ha pasado bastante desapercibido, a pesar de su gravedad– es que las empresas españolas sólo pagaron en impuestos el 9,9% de sus beneficios en el año 2010. Desde que se registra este porcentaje nunca ha sido tan bajo y el descenso no es exclusivamente achacable a la crisis porque hablamos de un porcentaje sobre los beneficios declarados, no sobre la actividad económica. En 1999, el tipo efectivo era del 22,8%. En teoría, el impuesto de sociedades en España es del 30% (el 25% para las PYMES). Pero en la práctica, las numerosas desgravaciones y las maniobras fiscales de las empresas hacen que el tipo efectivo esté por debajo del nominal de Irlanda que, con un impuesto de sociedades del 12,5%, es considerada un paraíso fiscal dentro de la Unión Europea.

Con este panorama, escandaliza aún más la respuesta que dio el jueves la vicepresidenta Elena Salgado al elogiar el recorte del 20% que María Dolores de Cospedal anunció para Castilla-La Mancha. “En la elección de los gastos, es posible que la opinión del actual Gobierno (de Castilla-La Mancha) no coincida con la del PSOE, pero el fundamento de la medida es lo que nos parece que debe hacerse”, aseguró Salgado, para pasmo de gran parte de su propio partido.

La vicepresidenta de Economía parece olvidar algo fundamental: que hay dos maneras de cuadrar un presupuesto para evitar el déficit. Una pasa por disminuir los gastos. La otra consiste en aumentar los ingresos: los impuestos. Mantenerlos así de bajos para los más ricos en una situación tan crítica como la actual no es ni de izquierdas ni de derechas. Es simplemente suicida.

Comparteix:

  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • Email
  • RSS
  • Meneame
  • Pinterest
  • Google Plus
29th August
2011
written by FiscalitatJusta

Los expertos señalan que no basta con recuperar Patrimonio para elevar la presión a los ricos

Público

A. E. / P. G. MADRID 29/08/2011 08:00

El Gobierno lleva dos años amagando con establecer un impuesto a los ricos. Ha subido el IRPF del 43% al 45% para rentas superiores a 175.000 euros y del 18% al 21% el tipo sobre rentas de capital, pero no ha recuperado el Impuesto sobre el Patrimonio (aunque no está descartado que adopte alguna medida fiscal el próximo viernes). Sin embargo, tampoco eso bastaría, según los expertos.

“El Estado del bienestar no se puede mantener con el sistema fiscal que tenemos”, asegura Ignacio Zubiri, catedrático de Hacienda Pública, y no porque el Estado gaste mucho. Espa-ña es el país de la Europa de los 15 que menos gasto público tiene junto con Luxemburgo, pero padece una enorme debilidad recaudatoria. “El problema es que hay un fraude enorme y todos los impuestos están trufados de bonificaciones”, explica Zubiri. “Hay que hacer una reforma que elimine privilegios injustificados en IRPF, Sociedades e IVA y acabe con la elusión fiscal”. Este experto en Hacienda Pública plantea establecer un nuevo impuesto sobre las rentas empresariales y de las empresas y descarta que eso pueda afectar al empleo.”A los ricos les interesa decir que se van a deslocalizar o a no crear empleo si les suben los impuestos, pero no hay evidencia de que eso sea cierto”, dice.

El economista Juan Francisco Martín Seco propone subir el tipo marginal máximo del IRPF para las rentas altas creando más tramos (por ejemplo, el 47% para 200.000 euros y 50% para 300.000), volver a integrar las rentas de capital en la tarifa general y recuperar Patrimonio con un límite exento muy alto para que grave sólo las grandes fortunas. También considera un error haber traspasado las competencias normativas del Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones a las autonomías, “porque se ha generado una competencia fiscal desleal entre ellas” que ha llevado a reducir significativamente el gravamen. Ahora, Cantabria ya no ingresaría los 6.023 millones de pesetas (36,2 millones de euros) por la herencia de Emilio Botín Sanz de Sautuola y López, el patriarca de la familia Botín, que falleció en 1994. “Quitar Sucesiones es un pelotazo para los ricos”, dice Martín Seco.

El secretario general deCCOO, Ignacio Fernández Toxo, ha reclamado una reforma fiscal completa. Eduardo Gutiérrez, economista del Gabinete Interfederal de CCOO, afirma que cualquier incremento en el tipo fiscal del IRPF “u otra medida similar que saque el Consejo de Ministros, es una auténtica filfa, pues no serán mas de unos miles los que declaren en el IRPF, ya que la mayoría de las rentas altasse canalizan como ingresos de empresas interpuestas y los gastos de todo tipo, incluso los particulares, se los deducen”. Por eso, propone “una simple corrección en Sociedades, como no admitir deducciones de intereses por prestamos de los socios a sus empresas en los prestamos que superen tres veces el capital social (que es la regla aplicada en Francia), lo que generaría unos ingresos fiscales muy superiores a los que resulten de elevar el IRPF a las rentas superiores a 150.000 euros”.

Comparteix:

  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • Email
  • RSS
  • Meneame
  • Pinterest
  • Google Plus
4th July
2011
written by pcastella

Demà dimarts dia 5 de juliol a les 16.00 hores i dins el marc de les Jornades de la UPEC, la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària participarà a la taula que duu el títol: “Pujar impostos és d’esquerres: per què l’esquerra ha perdut la batalla ideològica dels impostos?. Comptarà amb la participació dels següents ponents:

  • Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la UPF i Professor de Polítiques Públiques a The Johns Hopkins University (Baltimore, EUA)
  • Òscar Mateos, Portaveu de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària
  • José María Mollinedo Santa, Secretari General de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA)
  • Laia Ortiz, Diputada del GP d’Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa i Portaveu d’ICV
  • Modera: Ariadna Trillas, Sotsdirectora del diari Ara

Trobareu tota la informació a www.upec.cat

Comparteix:

  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • Email
  • RSS
  • Meneame
  • Pinterest
  • Google Plus
23rd February
2011
written by admin

García-Atance argumenta: “Cuando le dejas una herencia a tu hijo, le privas de la posibilidad de ganársela por sus propios méritos, pero también privas a la sociedad de que sea el mejor -y no sólo el más afortunado en la lotería genética- quien gestione ese patrimonio o empresa para el bien común”.

http://www.lavanguardia.es/lacontra/20110221/54117965624/el-impuesto-de-sucesiones-es-justo-y-necesario.html

Comparteix:

  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • Email
  • RSS
  • Meneame
  • Pinterest
  • Google Plus
Previous
Next